És evident que no estic enamorada.

Aquests dies he estat a casa d'en Ripa i ell diu que sí, que n'està convençut.
Que no mengi gaire i que estigui mandrosa no vol dir res.
Estic de vacances i fa una temperatura que no convida a gaire,
a més no sóc cap adolescent i tinc un fill.
Intento convèncer en Ripa que en Volvo més aviat em fa por.
El trobo sospitós, això que no em deixi de petja, no sé si m'hauria de deixar gaire tranquil.la.

Tu no ho trobes estrany? -li pregunto.
Què, que te'l trobis fins a la sopa?
Sí
No

Ara es veu que en Ripa té admiradores.
Això no s'ho creu ni sa mare, que tant desitja veure'l casat,
i cada dia li truca per saber com està.

Bé, avui, com que no tenia ningú a l'altra línia de telefon,
ha pogut respondre a la meva pregunta:

I jo què vols que hi faci -

Gràcies, Ripa -

A veure, però a tu t'agrada o no, aquest tal Volvo? -

sé o no sé
aquesta és la qüestió

(ai, que el nen plora
vaig a veure com està)

Transcric la conversa amb el Cavaller de Ripafratta d'ahir a la nit:

CR. Sí?
Ik. Hola Ripa sóc jo
CR. Què vols
(sóc l'única coneguda que té que l'anomena Ripa, per això va saber de seguida qui li trucava)
(dic coneguda perquè un escàndol amorós va determinar en Ripafratta a no voler saber mai més res de les dones)
(en Ripa i jo som més que coneguts, però com que sóc una dona no em vol donar mai la cordialitat de l'amistat)
(de fet en Ripa, es reserva aquesta cordialitat davant de tota persona vivent, sigui dona o home, però ell se sent més satisfet a adjectivar-se misogin que misantrop, potser per aquest estil de revenja propi dels cavallers)
CR. Escolta, em pots trucar en un altre moment? Estic ocupat.

ahir me'n vaig anar de casa
de casa de la meva mare, s'entén.

just entrar a casa,
la meva,
sento que em criden des del carrer.
Era en Volvo.

On has estat aquests dies? No t'he trobat enlloc-

Vaig deixar el nen amb la veïna i vam anar a prendre una copa.

Però siusplau, deixa de seguir-me.-

Es va aixecar enfadat i se'n va anar.

ahir vam tenir una baralla d'aquelles que fan història.

tot va començar mentre donava el pit al meu nen.
em va recalcar diverses vegades que la llet de la farmàcia és més adient per als bebès perquè està feta amb les qualitats indispensables per a la salut dels nadons, res no hi sobra ni hi falta.
arrel de la llet dels nadons li vaig preguntar si a mi em va donar el pit,
és clar, per això vas trigar tant a créixer
la seva resposta.

Aleshores va tornar a sortir el tema d'Estocolm

he entrat en aquest cibercafè aprofitant que la mare és al dentista,
un punt de fuga via internet,
no crec que aguanti gaires dies més a casa seva.
Em corregeix fins i tot la manera de calçar-me les sabates.
La manera de remenar el cafè amb llet.
Les espatlles dretes!

quan es posa a fer de sergent és insuportable,
li passa sobretot en les èpoques de crisi, que és quan em demana que estigui al seu costat.

me'n vaig que el nen plora

demà me n'he d'anar, a veure la meva mare,

(des que el pare va morir li agafen uns quants atacs d'angoixa cada any,
i com que ahir li vaig trucar, després de força dies,
em va dir que estava fatal.
Aquestes crisis no són res més que una mena de síndrome d'Estocolm,
se l'estimava molt, al pare)

me'n vaig uns dies lluny

a veure si em recordo avui de trucar a la meva mare.
Crec que guarda a casa seva una brusa de color de xocolata
que no em vaig voler endur al seu moment perquè em veia com un melindro sucat.

Ara que m'he aprimat,
sí, és estrany que una dona s'aprimi després del part?
tothom em diu que si estic tan guapa...
és hora d'estrenar-la

Acabo d'arribar de compres, i,
ah que no sabeu a qui m'he trobat, casualment?
doncs sí, és sospitós, oi?
en Volvo.

M'ha dit això, doncs, que passava per allà, i aquestes coses i que si quina coincidència.
Estic nerviosa.

em sembla que no us ho vaig dir però, en Volvo, és d'origen italià
és romà

Hi ha peces que a vegades no encaixen.
O massa grosses o massa petites.
No parlo dels pantalons de pinça, que evidentment me'ls vaig emprovar i em vaig quedar la talla justa, parlo del Volvo.
Jo em pensava que el seu nom era un nickname.
Resulta que no.
Però si jo em pensava que el seu nom era un nickname el més lògic és que ell es pensés que el meu també ho era... no?
doncs resulta que no tan sols sabia que el meu nom és real, sinó que també sabia que els meus pares van anar a Suècia de viatge de noces.
Ho trobo sospitós.

Volvo

Ahir vaig anar al centre a comprar-me uns pantalons de pinça i una brusa de caixmir. Just en sortir de la botiga, un home em va aturar. Crec que m'estava esperant a fora.
Sóc en Volvo, em va dir.
Volvo? Perdona, però...
Et dius Ikea, oi?, em va preguntar una mica confós, Sí, li vaig confirmar, aleshores va somriure.
Ens vam conèixer per internet.
Volvo!
Vam anar a fer uns capuccinos al bar de la cantonada i vam estar parlant llargament, és clar, d'antroponomia.